Revisando en mi librería me reencuentro con un libro: “Dones de Primera. 47 vides excepcionals“ (Mujeres de primera. 47 vidas excepcionales) de Silvia Cóppulo, gran periodista y escritora. Hoy quiero compartir con todos vosotros la entrevista que me hizo para este libro. Espero que os guste.
CRISTINA VILLANUEVA REBENAQUE, cirurgiana plàstica, especialista en rejoveniment facial (sense cirurgia). Pionera a Espanya en l’ús de la toxina botulínica.
- Llicenciada en Medicina i Cirurgia per la UB (1982), amb el grau d’excel·lent en la llicenciatura.
- Especialista en Cirurgia Plàstica, Estètica i Reparadora. Ministeri d’Educació i Ciència. 2002.
- Màster en Cirurgia Estètica. UAB (1992-93).
- Curs de Postgrau en Dietètica i Nutrició. UAB (1994-95).
- Ha estat metge al Servei d’Urgències en Medicina Interna de l’Hospital Clínic de Barcelona (1982-83), al Servei de Cirurgia General de la Clinica Sant Jordi de Barcelona (1982), del Servei de Cirurgia Plàstica de l’Hospital de Mollet (1987), del Servei de Cirurgia Plàstica, Reparadora i Estètica de la Clínica Sant Honorat de Barcelona (1982-1997), del mateix Servei de l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol de Badalona (1991-1993) i metge també del Servei de Cirurgia Plàstica, Reparadora i Estètica de la Clinica Quirón de Barcelona des de 1997 fins a l’actualitat. N’és el cap del Servei el Dr. Antonio Tapia Martinez.
- Ha assistit i impartit cursos i ponències a diversos països d’Europa i als Estats
- És membre del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya, de la Societat Catalana de Cirurgia Plàstica i Estètica, de la Societat Espanyola de Cirurgia Plàstica, Reparadora i Estètica i del «Advisory Board of Vistabel» dels Laboratoris Allergan.
— Ha publicat diversos articles i estudis en revistes científiques i en format vídeo sobre diverses tècniques reparadores, plàstiques i estètiques.
- Va néixer a Barcelona el 1959.
- Casada en segones núpcies, 4 fills.
«Sort en vaig tenir dels meus pares quan em vaig divorciar del meu
primer marit.»
«Els homes són “monofilaments”: només s’ocupen d’una única cosa.»
De la consulta, ella en diu el despatx. Allà parlem i descobrim la vessant més personal d’una professional minuciosa que entén la salut des de les tres vessants que la defineix l’OMS: la física, la psíquica i la social.
Al fons, la llitera dels seus pacients, ara buida. L’entorn és ella, transmet pau.
Veient-la treballar, t’adones que usa els coneixements d’anatomia per fer-hi art. Íntimament satisfeta, calla i somriu.
Com va decidir ser cirurgiana?
Per atzar. Mentre estudiava Medicina, treballava al Servei d’Hepatologia del Clínic. Una amiga meva va morir d’accident. Encara ara la tinc present. En aquell moment jo ajudava el seu pare, que era mestre del Dr. Tapia, i, alhora, el Dr. Antonio Tapia buscava un ajudant, de manera que el 1982 vaig començar a treballar amb el Dr. Tapia al quiròfan, i em va encantar aquesta feina pel que té d’artístic de ser «manetes», de la delicadesa que s’hi ha de posar. Els cirurgians generals eren més «agressius», per dir-ho d’alguna manera. M’agradava molt la cirurgia reparadora: reimplantar uns dits a un forner, per exemple. Veia molts accidentats de treball.
És frívola la medicina i la cirurgia estètica?
És frívol fer feliç la gent quan se sent millor amb ella mateixa? La frontera entre la necessitat i la frivolitat no és gens clara. La majoria dels meus pacients tenen un problema i punt. Jo els ajudo a resoldre’l. Evidentment, si em ve algú que em diu que es vol operar de tot, o quan veig que els defectes són imaginaris, llavors els envio al psicòleg i em quedo tan tranquil·la.
Per què tenim molts més homes que dones com a referents de cirurgians plàstics?
És cert que encara no s’han conegut les dones cracks que hi ha. És difícil trobar dones en llocs de responsabilitat en aquest àmbit. Els caps de Servei de Plàstica dels grans hospitals són homes. Per ara.
Se sent líder?
Sí, en el sentit que sóc pionera en el sector en el qual m’he especialitzat.
Com va passar de la cirurgia al rejoveniment facial sense cirurgia?
En tenir el meu quart fill, vaig anar deixant la cirurgia gradualment i vaig passar a dedicar-me al rejoveniment facial amb tractaments mínimament invasius. D’això fa deu anys. Llavors no podia continuar el ritme de treball que duia. Ara, en canvi, amb tots els meus fills més gran, sento inquietuds a les quals vull donar sortida i traspassar aquest sostre.
Què li ha aportat personalment la seva feina?
El meu actiu són les meves pacients satisfetes.
Fer una carrera en d món de la cirurgia és més difícil per a una dona?
Sí. Una dona ha de demostrar constantment que val.
Què se li demana a una dona i què a un home?
Les dones es troben amb més traves. La maternitat representa un problema. Si t’agafes la baixa maternal completa, els companys et miren malament. Sempre tens més dificultats.
Vostè ha de demostrar el doble que val en relació amb el que hauria de demostrar un home?
El doble, no; però sí molt més. Vull dir també, però, que en la feina el treball d’equip és molt important. I jo sempre he tingut aquest suport.
Ha tingut avantatges pel fet de ser una dona?
Sí, perquè se suposa que som més delicades i, per tant, que treballem amb més precisió. I això és molt important en aquesta feina. Cada vegada m’agrada més i m’entenc més bé amb les dones.
Es lidera igual en masculí que en femení? Com es lidera en femení?
Hauria de ser igual, però no ho és. Jo veig que les dones s’han de masculinitzar per liderar. Fins i tot en algunes feines molt masculinitzades van vestides com ells.
Què volia ser de petita?
Primer pensava a ser infermera i després, metgessa. Em veia com el metge que cura la gent.
Com recorda l’època escolar?
Sóc la gran de dues germanes. Vaig estudiar al Col.legi de les Religioses de la Puresa de Maria. No ho recordo com a molt estricte sinó positivament. Elles em van ensenyar el valor que té l’esforç i el treball personal. Les monges i la meva família.
Com era el seu entorn familiar?
El meu pare era administratiu comptable i la meva mare, mestressa de casa. Sempre m’han donat molt de suport. La meva mare entén les meves inquietuds. És molt intel.ligent, i em diu: I és clar que pots!
Com ha pogut compatibilitzar la seva vida professional amb la personal?
Bé, em sembla que aquesta dificultat és la «normal». Sempre he treballat. No ho veig com res extraordinari, si bé és cert que he tingut la sort de poder-me permetre de tenir ajudes externes.
Qui l’ha ajudat?
El 1984 em vaig casar per primera vegada. Un any després neixia el meu fill Pablo. Em vaig separar al cap de dos anys, i vaig poder sortir-me’n econòmicament i mentalment gràcies a la meva feina. Durant quatre anys vaig viure sola amb el nen, i els meus pares em van ajudar moltíssim. Jo treballava moltes hores, i els caps de setmana feia guàrdies.
El 1991 em vaig tornar a casar amb qui havia estat el meu primer nòvio, en Raymond. Embarassada, vaig fer un màster de Cirurgia Estètica. Vaig tenir la meva primera filla i la segona en poc temps. Era una època que anàvem de bòlit, però no vaig deixar la feina. En néixer el meu quart fill vaig formar-me als Estats Units sobre l’ús del làser en l’envelliment facial.
La llibertat d’horaris em va permetre també formar-me en noves tècniques, com l’ús de la toxina botulínica. El concepte de feina del Dr. Tapia, la capacitat d’innovació, l’assumpció de reptes i el seu mestratge com a cirurgià número u han estat clau per a la meva evolució professional. Busquem sempre tractaments nous però segurs, naturals i, sobretot, contrastats científicament.
Vostè pot ser un referent per a altres dones?
Tenir quatre fills i treballar és ser una «rara avis». Arriba un moment que és impossible gestionar quatre projectes escolars (dels fills) amb la teva pròpia vida. Tot està muntat ara per tenir fills únics. Per tant, l’única sortida és tenir una bona organització personal i professional.
Què creu que li cal fer a una dona que vulgui promocionar-se professionalment?
Masculinitzar-se. I és penós. Vull dir que cal ser més agressiva. I a mi no m’agrada pensar que he de canviar la meva manera de ser. Els homes poden agafar un fil d’un teixit. Són «monofilaments». Les dones han d’agafar tota la trama. Ens hem d’ocupar de tot. I si no ho fem, ens sentim culpables.
A què haurà de renunciar una dona? I un home?
Una dona ha de renunciar a una part de la seva vida personal. Un home, a res.
Si tornés a néixer, és a dir, si tingués una segona oportunitat de viure, què canviaria de la seva trajectòria biogràfica i professional?
Em vaig posar a treballar molt aviat, de tan interessant i excitant que era, però ara veig que, si pogués, estudiaria la meva especialitat abans del que ho vaig fer.
Quines persones han estat clau en la seva vida, tant personal com professional?
Els meus pares i el meu marit, en Raymond, que sempre em dóna suport en tots els meus projectes professionals. Ell és realment el meu company de vida.
Ara també ho són els meus fills. I en la vessant professional, el Dr. Tapia.
De tot el que ha fet, de què se sent més orgullosa?
Sense dubtar-ho gens, dels meus fills. No voldria haver-hi renunciat per res del món.
Què vol aconseguir en el futur?
Professionalment vull arribar a més sense renunciar a res, perquè els afectes també s’han de cuidar. Sovint penso en el meu marit, amb qui somio projectes il·lusionants per fer junts.
És feliç amb seva vida?
Sí, molt. Estic contenta amb la meva vida i amb el que he aconseguit. Estic feliçment casada, tinc quatre fills, tinc una carrera professional satisfactòria i moltes inquietuds. Estic en un moment de canvi.
Què la defineix a vostè?
Intento ser una bona persona.